INTRODUCCIÓ DE MEIRIEU ALS 7 MALENTESOS DE "L'ESCOLA NOVA"

Aquest estiu he descobert a l’Elena Ferro. Encara que segurament hem coincidit en alguna trobada educativa, ha sigut mitjançant alguns retuits de gent que segueixo que he conegut el seu blog i algunes de les seves idees. Per això amb una mica de retard llegeixo l'entrada en que traduïa part de l’article de Philippe Meirieu: L’Education Nouvelle : carrefour de malentendus… et creuset de la réflexion pédagogique d’aujourd’hui publicat a Le café pédagogique. Al seu escrit, L’Elena ens diu que és una traducció “lliure”/resum i ens recomana que llegim l’article original. He seguit el seu consell i he arribat a dues conclusions, la primera que la part que ella ha fet està molt ben feta; la segona, que la resta de l’article també és prou interessant degut a que la situació que va fer escriure l'original es dóna també a casa nostra.

Com el francès no m’és del tot estrany, m’he atrevit amb la primera part de l’article. Així que el que ve a continuació és la meva traducció lliure i adaptació del text de l’article en el que Meirieu donava la raó per la qual esmentava els 7 malentesos de l’escola nova, i els 7 principis per aclarir-los. Aquells que sabeu francès disculpeu els errors de traducció.

Abans de les vacances, una reflexió sobre "l'Escola Nova”, que va aparèixer a principis del Segle XX, s’estructurà el 1921 al Congrés de Calais i de la que encara cal parlar... per tots aquells que no la coneixen.

Una de les nombroses paradoxes de l'Escola Nova es troba en el fet que ha estat considerada marginal en les seves pràctiques al mateix temps que aconseguia imposar la majoria de les seves idees en el discurs educatiu. Certament, el seu caràcter marginal ha sigut, i és de manera sistemàtica, reivindicat pels seus promotors que es queixen de la institucionalització de les seves propostes que els pren el caràcter subversiu, canvia la seva orientació i, al final, provoca la seva dissolució en una pedagogia tradicional ordinària, només modernitzada en aparença.

Però, al mateix temps, restant en el seu terreny, els defensors de l'Escola Nova no deixen de moure’s en tots els sentits fins semblar, de vegades, hegemònics. Parlen i escriuen sense parar, repetits per divulgadors educatius de tota mena... dels psicòlegs que es vanten de experts en pedagogia als especialistes en estil de vida, tan en les revistes per al públic en general, com en l’abundant literatura sobre “creixement personal”. Aquest proselitisme frenètic a favor de l'Escola Nova no deixa, per altra banda, de mantenir una important confusió: mentre la “pedagogia tradicional” de l’aprenentatge (classes segmentades i tancades, lliçons magistrals seguides d’exercicis d’aplicació, notes i classificació sistemàtica, etc.) sembla inamovible, els adversaris de l'Escola Nova no deixen de denunciar la influència dels “reformadors” i de responsabilitzar-los del descens de nivell, de la deixadesa generalitzada i de l’abandonament de tota exigència intel·lectual a l’escola. Aquesta situació estranya no facilita l’anàlisi amb detall de la realitat de les propostes de l'Escola Nova degut a que els atacs que rep provoquen una reacció solidària de tots els seus defensors al voltant d’eslògans emblemàtics... amb el risc d’eliminar les nombroses diferències d’enfocament, o fins i tot, ocultar objectius fonamentals reals. Aquest és el cas de la promoció de la famosa frase: “l’alumne al centre del sistema”, utilitzada per primera vegada en un document annex a la llei d’orientació francesa de 1989 per emfatitzar la necessitat de sortir d'una "democratització-massificació" -pensant en termes de simple gestió- per avançar cap a una escolarització que permeti, mitjançant una intervenció pedagògica adaptada a cada alumne, l’èxit de la major part d’ells. Posteriorment es va presentar com una manera d’eliminar els coneixements de l’escola i d’agenollar-se davant els capricis dels infants-reis. Els seus promotors es van veure obligats a defensar la idea inicial sense adonar-se que aquells que la menyspreaven es mantenien de manera deliberada en la seva interpretació inicial. Per tant hi havia el sentiment de trobar-se amb un diàleg de sords, on la polèmica continuava creixent sense que mai es clarifiquin prou les coses, per tal que podem saber de que es parla realment i que signifiquen exactament els mots que s’utilitzen.

Existeixen una gran quantitat d’aquests malentesos en que ens enredem i que bloquegen tant la reflexió pedagògica com el treball en detall sobre les pràctiques que es duen a terme. Esmentaré aquí alguns dels més freqüents, mostrant cada vegada l’interès que hi ha a no adherir-se als eslògans habituals i distanciar-se d’allò generalment acceptat, per poder ser fidels a la idea inicial de "l'Escola Nova”. Això em portarà a uns principis que només pretenen ser eines bàsiques per distingir al cor del discurs educatiu alguns dels elements essencials.

Ara, si no ho heu fet ja, us recomano que llegiu l'entrada de l'Elena